I QUÈ VOL HISENDA DE NEYMAR?

neymar3

 

Darrere el circ mediàtic que aquests dies ha acompanyat a Neymar Jr entrant i sortint de l’Audiència Nacional, (per cert, circ intencionadament atiat per/pel Madrid, a la recerca de la desestabilització del Barça davant la impotència de no poder-lo contractar), s’hi amaga hisenda.

Doncs bé, en aquest article intentarem saber QUÈ li demana hisenda a Neymar i PER QUÈ. Sense entrar en la legalitat formal de la contractació, ni en els responsables, ni en altres detalls més “escabrosos” sobre el tema. Només anem al fons del tema fiscal.

Abans de començar precisar que aquest estudi esta basat en la informació, que totes dues bandes, Barça i Hisenda han fet publiques, o “filtrades”, per tant, no es coneix la realitat de la lletra petita del que es va signar, ni de les declaracions concretes, ni els imports exactes totals que es reclamen, ni les postures d’ambdues parts…… Per tant treballarem amb línies generals, a més el que es pretén és aportar una mica de llum sobre el tema de fons, la fiscalitat en aquests casos. Per començar recordarem les xifres que el Barça va fer oficial (columna esquerra), i altres oficioses (columna dreta), de la seva contractació al juny del 2013:

BARÇA CTE NEYMAR

L’essència bàsica en la inspecció d’hisenda és la condició d’estranger de Neymar, que determina la seva residència fiscal.

Dividirem en tres parts l’expedient d’hisenda, per intentar ser més clarificador.

 

A) A ON VA RESIDIR NEYMAR?

En la normativa tributaria espanyola, els no residents a Espanya que aconsegueixen rendes al territori espanyol, han de tributar per aquestes rendes a Espanya segons l’Impost sobre la Renda de No Residents (IRNR). En realitat no és així de senzill, ja que també depèn de l’existència de Convenis amb el país d’origen per evitar la doble imposició, en el nostre cas seria amb Brasil. Aquest conveni existeix i data del 1975 i en el 2003 s’han revisat alguns conceptes.

La condició de resident o no en territori espanyol, està definida en la normativa del IRNR i es basa en el concepte de residència fiscal. És considera que una persona física té residència fiscal a Espanya quan es doni qualsevol de les següents situacions:

– Permanència més de 183 dies durant un any natural

– Que tingui en territori espanyol el nucli principal o base d’activitats o interessos econòmics

– Que tingui en territori espanyol el centre d’interessos vitals: personals, familiars, socials, culturals, professionals o econòmics, de forma directa o indirecta

Si es produeix una dualitat de residències fiscals, és a dir, la persona física pot tenir residència fiscal en ambdós estats, s’estableixen en el Conveni de Doble Imposició (CDI) uns criteris successius per determinar a on té la residència fiscal, i per tant a on ha de tributar, i són:

1. On la persona física tingui habitatge permanent

2. On tingui el centre d’interessos vitals

3. On resideixi habitualment

4. La nacionalitat

5. Procediment amistós entre els dos països en conflicte

I ara la pregunta del milió a fer és, per què és important saber a on es resideix?, i la resposta és pel tipus impositiu a aplicar. Aquí hi ha un quadre comparatiu, entre el tipus impositiu que es pot aplicar un no resident (IRNR) i un resident (IRPF), parlant en termes generals:

  2013 2014 FINS 11-07-15 12-07-15 FINS 31-12-15 2016
IRNR % 24,75 24,00 20,00 19,50 19,00
IRPF % (1) 56,00 56,00 49,00 48,00 48,00
Diferència 31,25 32,00 29,00 28,50 29,00

 (1) Agregat per Catalunya (és a dir, sumant el tram estatal i l’autonòmic). I s’ha agafat directament el tipus impositiu màxim de l’escala.

 

Per tant ja podem intuir per on va la reclamació, oi? Segons hisenda Neymar en el 2013 era resident i segons el Barça, no.

I a què es deu aquesta diferència de criteri? Intentem anar més enllà del que és evident.

Per començar direm que quan hi ha un CDI, aquest preval a nivell legislatiu sobre la normativa interna, en aquest cas l’espanyola. Per tant intentem raonar els diferents criteris que marca el CDI entre Espanya i Brasil, i quines poden ser les argumentacions de cadascuna de les parts.

Criteri 1: Habitatge Permanent

Neymar durant la primera meitat del 2013 va jugar al Santos, un dels grans equips de futbol brasiler (de Sao Paulo). Per tant, el més segur que Neymar tingui habitatge permanent en els dos països, Espanya i Brasil, tant per aspectes familiars com de feina.

Per tant, com no ha sigut determinant, hem d’anar al criteri següent.

Criteri 2: Centre d’interessos vitals

Aquí és a on resideix la divergència d’interpretació d’uns i altres.

Pel que fa als interessos familiars, socials i culturals, podria argumentar-se que encara eren a Brasil, o que van ser als dos països.

Però els professionals i econòmics ja distorsionen més la resolució. Si bé professionalment és evidentment que va estar repartit entre els dos equips i per tant als dos països, econòmicament cal valorar a on va cobrar més, si en el Santos o en el Barça. Pot ser per aquesta raó, podem entendre perquè el Barça va diferir el pagament a 30 de gener del 2014 de certes quantitats, perquè no sumessin en l’exercici fiscal del 2013. Aquestes quantitats derivades de la contractació que s’han sabut són:

– 5 milions d’euros, derivades directament de la contractació

– 450.000 euros d’un contracte d’imatge

– 22.500 per l’empresa del pare del jugador

És de suposar que Hisenda consideri que totes aquestes quantitats encara que pagades al 2014, meriten en el 2013 ja que provenen del contracte signat al juny. I així determinen que el centre d’interessos vitals era a Espanya i per tant ha de tributar com a resident, és a dir, per IRPF.

Per això li reclamen la diferència, entre el que va pagar realment com a no resident (IRNR), del que hauria d’haver pagat com a resident (IRPF). Les xifres que s’arriben a parlar, són del voltant de quasi 3 milions d’euros.

 

B) ENTRAMAT D’EMPRESES FAMILIARS

Hisenda troba que les diferents empreses vinculades amb la família de Neymar i amb les quals es va signar diversos contractes pel fitxatge del jugador, són “una entelèquia instrumental”, bonica expressió, per desviar diners i tributació.

En aquest apartat, com desconeixem l’entramat d’aquestes empreses, és difícil construir una argumentació.

Encara que, davant la dificultat d’entendre i racionalitzar els diferents subcontractes que es van fer dintre del fitxatge, no m’estranya que hisenda vegi “entelèquies”.

 

C) DRETS D’IMATGE

Hisenda sospita que un dels contractes signat amb una de les empreses de la família correspon als drets d’imatge, i que per tant, són ingressos directes pel jugador i no per l’empresa en qüestió.

El que suposa aquest diferent tractament, és que:

– si són ingressos pel jugador hauria de pagar per IRPF, ja que es considerarien com part del salari (rendiments del treball),

– si són de l’empresa els tributaria per Impost de Societats (IS)

I què implica aquestes dues alternatives?:

  2013 2014 FINS 11-07-15  12-07-15 FINS 31-12-2015 2016
IS % (1) 30,00 30,00 28,00 28,00 25,00
IRPF % (2) 56,00 56,00 49,00 48,00 48,00
Diferència 26,00 26,00 21,00 20,00 23,00

(1) Tipus general (2) Agregat per Catalunya i tipus màxim escala

 

La diferència en la tributació segons sigui empresa (IS) o persona física (IRPF), en benefici de la primera opció, és el que fa que molts esportistes, que gaudeixen d’uns drets d’imatge econòmicament importants, creen empreses per gestionar-los.

Per tributar per IS l’empresa ha de ser considerada “resident” a Espanya. Per donar-se aquesta condició s’han de complir qualsevol dels següents requisits:

  • Que estigui constituïda conforme les lleis espanyoles
  • Que tingui el domicili social a Espanya
  • Que la seu de direcció efectiva sigui a Espanya

En cas de dualitat de residències fiscals, i donant prioritat al CDI, l’únic criteri és el de la seu de direcció efectiva de l’empresa.

En el cas de Neymar doncs és clar que l’empresa és brasilera, aquí no hi ha gaire coses a dir, i per tant, deu complir les seves obligacions fiscals a Brasil. Amb la qual cosa encara és pitjor per l’hisenda espanyola, ja que no pot accedir per gravar a aquests ingressos.

En l’actualitat, en general, hisenda investiga cada cop més aquestes empreses per ser clarament figures interposades per “estalviar” impostos als esportistes. Ja hi han sentències contradictòries en aquest tema considerant la retribució dels drets d’imatge, unes, com a part del salari mentre que, d’altres, ho consideren com a remuneració mercantil.

Per això cal estudiar molt bé com estructurar la societat creada per l’esportista, perquè no sigui simplement una figura mercantil intermediària per “cobrar” els drets d’imatge, i evitar així la temptació d’hisenda d’inspeccionar. S’hauria de trencar la relació exclusiva entre la societat i els drets de l’esportista.

Algunes de les possibilitats de donar a l’empresa personalitat pròpia serien:

– Que l’esportista no tingui el domini del capital i que no tingui càrrec en els òrgans de decisió (prou feina té en intentar ser el millor esportista!!!)

– Dotar-la d’activitat econòmica per evitar ser purament una empresa de tinença i gestió financera dels drets

 

Com es pot observar, aquest cas, ha destapat la caixa de pandora sobre la formalització dels contractes milionaris de jugadors, en un món del futbol cada vegada més mercantilista i a on circulen milions d’euros. Un cop oberta, haurien de sortir molt més casos, de més clubs??????!!!!!, si no es vol que quedi la sensació de parcialitat de la justícia.