Deflació

 

Aquests últimes dies hi ha una paraula de moda i és DEFLACIÓ. Però sabem de que parlem i quines conseqüències reals té per la nostra butxaca i pel dia a dia de tots?

Abans de res veiem en un gràfic quina ha sigut l’evolució del IPC durant el 2013, taxa de variació mensual del IPC general, per observar la clara tendència a la baixa, essent negatiu l’últim mes.

  

 

 Anem pas a pas per fer-lo més fàcil.

 

La teoria és: Deflació és la baixada generalitzada i continuada, com a mínim durant dos semestres segons el FMI (Fons Monetari Internacional) del nivell de preus de bens i serveis. La deflació implica taxes de variació negatives del IPC; mentre que hi ha desinflació quan es dóna una desacceleració dels preus, és a dir, disminueixen a un ritme menor.

 

La causa més habitual, que no la única, és un descens de la demanda (quantitat de bens i serveis que poden ser adquirits en els diferents preus de mercat pels consumidors). En l’actualitat patim una forta i prolongada crisi econòmica que ha fet “congelar” el consum i per tant l’activitat econòmica en general, generant atur i falta de circulació de diner.

 

El primer efecte de la deflació que s’intueix és positiu, ja que si baixen els preus vol dir que amb el mateix diner és poden comprar més productes i serveis, per tant dóna la sensació de que tenim més diner disponible. Fins aquí l’efecte positiu.

 

En el nostre país com encara els salaris i pensions van directament mesurades pel IPC, vol dir que no incrementen doncs s’adeqüen a la inflació negativa, per tant a mig i llarg termini hi ha una pèrdua de poder adquisitiu.

 

D’altra part, al donar-se una disminució en els preus es genera una expectativa en els consumidors de que baixaran més, el que suposa que posposaran les seves compres, ja que si s’esperan encara ho trobaran més barat, la qual cosa implica encara més reducció de la demanda en un mercat ja suficientment pobre. Aquesta és una teoria discutida perquè hi ha productes que baixen any darrera any i per això no ens deixen de comprar, per exemple electrònica, i perquè també hi ha compres que no es poden posposar, quan s’espatlla un electrodomèstic imprescindible (rentadora, nevera, etc…..) o per exemple l’alimentació. Però si que es cert que hi ha retenció en el consum degut a la incertesa del moment que ve adobat per una crisi econòmica llarga.

 

Per tant es genera un cercle viciós, si es perd poder adquisitiu i es redueix la demanda, afecta a les empreses que veuen reduïts els seus beneficis, la majoria dels casos tenen pèrdues, aleshores per aconseguir vendes han de reduir encara més els preus, mesura generalista i clàssica, com a conseqüència d’aquesta reducció de preus han de reduir costos, i com es redueixen costos de manera important?, doncs acomiadant treballadors o reduint salaris, per tant s’incrementa l’atur o es perd més poder adquisitiu encara, i per tant al final es consumirà encara menys.

 

Arribats aquest punt és necessari trencar aquest cercle viciós, alimentat enèrgicament per la crisi econòmica.

 

Hi ha bàsicament dues maneres:

• incrementar la despesa pública per incrementar la demanda, aquesta via és totalment impensable en la situació actual, a on les retallades en els pressupostos públics estan a l’ordre del dia, imposats per una fèrria política europea que valora més la reducció del deute públic que el creixement

• baixar els tipus d’interès i aportar fons a les entitats financeres per fer fluir el crèdit a les famílies i les empreses. Aquesta és la via que ha escollit el BCE (Banc Central Europeu), quan la setmana passada va reduir al 0.25% l’interès del diner. Aquesta reducció ha de suposar:

  • reduir deutes, sobretot préstecs i hipoteques. Així les famílies tenen més diner disponible i per tant poden consumir més; i les empreses tenen més líquid per fer front a les despeses, i així reduir el fantasma dels acomiadaments en massa.

  • facilitar l’accés al crèdit, és una mesura destinada directament a les entitats financeres. Si flueix més el diner, suposa finançament a preus assequibles per empreses i famílies, i per tant activar el mercat (oferta-demanda). Aquí el problema és la reacció que tindran els bancs, ja que malgrat han estat sanejats amb diners públics mai els han utilitzat per facilitar el crèdit que era l’objectiu, sinó que aquests diners han estat utilitzats per capitalitzar-se, cobrint així la morositat i endolcir el cost de convertir-se en immobiliàries.

 

Aquest ha sigut un tractament sintètic i fàcil, sense entrar en detalls i evitant múltiples interpretacions, sobre el tema de la deflació.